martes, 8 de junio de 2010

Y fue atravesar el agua tú y yo servir sed.



Sonreías. Partiste en ese tren y a mí sólo me quedó la opción de doblar el agua y meterla en los bolsillos. Sabía que pasarías ese río con corriente lenta. El reflejo es un ansia, un azote. El viaje que haríamos, el viaje en que uno se anegaría de recuerdos. Siempre es en los labios donde el amor perdura, de eso no me olvido. Los hierros ahora se me forjan hacia ti; el goce de amar no comporta mesura. Y fue atravesar el agua tú y yo servir sed.



JOAN SALVAT-PAPASSEIT (Barcelona, 1894 -1924).

MESTER D’AMOR

A Enric Casanoves

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.